Reportatge publicat originalment a Hemisferia.cat

Un mur amb concertines s’alça al bell mig del jardí de casa l’Eman Khawaldeh, una dona palestina de 34 anys que viu als afores de Ramallah, la capital administrativa de Cisjordània. L’assentament de colons jueus Bet-Ei es va construir a dos metres de la seva llar quan tenia cinc anys. “Jugava al turó i recordo que un dia em vaig despertar i em vaig trobar una tanca electrificada que no em deixava passar”, explica, mentre prepara el cafè.

Els assentaments il·legals a Cisjordània són una estratègia sionista d’ocupació que pretén sobrepassar les fronteres que es van establir als Acords de pau d’Oslo el 1993 i que tenen l’objectiu últim de desplaçar tota la població palestina cap al país veí de Jordània. Un dels punts forts d’aquests assentaments és que, normalment, es construeixen a la part alta d’un turó, per poder vigilar tots els moviments dels municipis palestins propers. A més a més, se solen situar en punts estratègics de la zona B, la zona neutre.

“Mai hem tingut cap mena de contacte amb ells –els sionistes–“, assegura, tot i que la terrassa de davant del seu menjador, on ara es troba asseguda, està a escassos metres de la finestra d’una de les cases jueves, a l’altra banda de la tanca. La vida transcorre, tal com explica l’Eman, amb normalitat. Una normalitat que s’ha generat en un moment totalment extraordinari.

El que es veu des de casa de l’Eman Khawaldeh | Lorena Tortosa Guerrero

L’Eman ha patit l’opressió i la repressió a la seva pròpia carn. “Recordo un dia que estava tornant a casa i vaig aparcar el cotxe al jardí, justament allà”, explica assenyalant un punt indefinit de l’exterior mentre s’hi apropa. “Llavors vaig veure que hi havia dos homes ultraortodoxes drets a la nostra part de la tanca. Em van demanar la documentació per tenir constància que realment vivia en aquella casa. Això em van dir. De la casa on vaig néixer“, reitera, molesta. En ser preguntada per si s’ha plantejat canviar de llar, viure al centre de Ramallah i lluny de l’assentament il·legal, l’Eman ho té clar: “Tinc una família forta, nosaltres no marxarem”.

El paper de les dones a la societat palestina és clau en un moment com l’actual. Dones com l’Eman han de lluitar i resistir com activistes, però també a la feina i a la família. No obstant això, ho té clar: “Som fortes”. Les seves identitats la converteixen en un subjecte victimitzat. “Visc oprimida com a dona, com a musulmana i com a palestina”, assegura. Tot i això, ha optat per no deixar mai de lluitar “des del cor”. “Les dones hem estat a primera línia des del 1948 per seguir resistint”, explica, referint-se al Nakba, moment en què els palestins van ser expulsats de gran part del seu territori.

L’Eman Khawaldeh conduint | Lorena Tortosa Guerrero

Tot i això, la vida de l’Eman és diferent de la de la gran majoria de dones palestines, que viuen en un context més aviat conservador. No està casada i treballa gestionant els recursos humans d’una associació de pagesos palestins. “Les xarxes socials han permès canviar les tradicions estrictes”, comenta, traient-li importància al fet. “Actualment és molt més normal i no està tan mal vist”.

Són aquestes mateixes xarxes socials les que també han servit per estructurar la resistència no-violenta. Han permès crear col·lectivitat i organitzar-se com a poble en contra de l’ocupació. “Nosaltres, els palestins, actuem com a resistència social col·lectiva”, apunta l’Eman. A més a més, també s’ha pogut estructurar una xarxa de solidaritat internacional que, d’altra banda, no arriba als mitjans de comunicació tradicionals. Internet ha permès redefinir i explicar des d’un altre punt de vista la situació del país, denunciar les violacions de drets humans. Però a l’hora ha permès parlar dels altaveus més potents: “Els periodistes han de canviar la imatge dels palestins al món i explicar la nostra visió. Trencar amb l’hegemonia d’Israel a les grans cadenes i agències de notícies”.

L’Eman Khawaldeh a un pou d’aigua a Cisjordània | Lorena Tortosa Guerrero

La denúncia de les accions d’ocupació són un dels punts claus a les xarxes socials. Especialment l’expropiació il·legal i forçada de terres. “Això és clau, però la principal opressió la patim les dones. Accions directes contra nosaltres”, l’eix de la resistència. L’Eman recorda a Israa Jaábis, condemnada a 16 anys de presó perquè se li va espatllar el cotxe poc abans de creuar un punt de control israelià (‘check-point’ en anglès). Jutjada com a terrorista, s’enfronta a una sentència desproporcionada amb unes lleis que ni tan sols formen part del seu propi país.

“Sense pistoles ni violència no són ningú”, comenta l’Eman, mentre es fixa amb el mur de l’Apartheid, que es veu des d’on està asseguda ara, a l’entrada del terreny de davant de casa seva. Segons explica, l’estat d’Israel va construir aquesta part del mur fa vuit mesos, però es troba tallat en un espai bastant extens, enmig del qual hi ha un edifici gris. És una escola d’infants de l’ONU. “Van haver d’aturar la construcció de separació perquè es va aprovar una resolució en què es prohibeix fer cap mena d’acció violenta a 300 metres de qualsevol construcció de pau de Nacions Unides”, enraona.

Quan la conversa deriva en les expectatives i la percepció de futur, a l’Eman se li enfosqueix la mirada. “M’agradaria tirar enrere l’ocupació però és impossible”, això ho té clar, però “no ens aturarem, seguirem lluitant i seguirem resistint”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s