La pugna imperialista entre els Estats Units i Rússia als mitjans de comunicació
Gairebé trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín i de la conseqüent fi de la guerra freda entre les dues potències mundials, les tensions entre els Estats Units i Rússia tornen a sortir a la llum; aquesta vegada, però, a partir dels mitjans de comunicació. Actualment existeix una pugna per tal de monopolitzar l’opinió pública global, una cursa que ha superat els estàndards militars o científics que, dècades enrere, servien per marcar l’avenç d’una regió sobre l’altra.
D’una banda el pensament únic ha assolat en ple segle XXI tots els estats occidentals mitjançant una agenda marcada i establerta pels grans mitjans de comunicació privats nord-americans. L’actual Rússia de Putin, per la seva banda, porta temps apostant per la fortalesa mediàtica per expandir el seu missatge a partir del Russia Today. Ha intentat influir en tots els països de l’òrbita soviètica i l’Orient mitjà, una cursa que s’ha vist troncada, algunes vegades, per altres mitjans que han aparegut amb força com Al Jazeera.
L’inici de la guerra mediàtica als Estats Units i a Rússia
La dialèctica propagandística ha tornat a prendre una importància singular entre Rússia i Occident. L’alienació dels mitjans nord-americans va començar l’any 2000 amb l’atemptat a les torres bessones i la posterior invasió de l’Iraq. És arran d’aquest fet quan els mass media dels Estats Units esdevenen còmplices (vegi exemple / exemple) dels crims del govern de George W. Bush, a causa de la seva relació amb grans grups industrials que van actuar -i actuen- en connivència amb el poder polític.
Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique va afirmar, en un anàlisi sobre la crisi de la premsa escrita, que “la parcialitat, la falta d’objectivitat, la mentida i les manipulacions no deixen d’augmentar, un fet que ha arribat als grans diaris que podríem anomenar de qualitat”. És aquesta una de les pedres angulars de l’estratègia imperialista que els Estats Units ha cultivat des de fa més d’un segle. La precarietat de l’ofici periodístic, cada vegada més sotmès a les regles del mercat, no es pot separar de la concentració de mitjans en mans de grups industrials, del lobbie que influeix de manera directa i indirecta als afers estatals, polítics, econòmics i socials.
En el cas de Rússia va ser a partir de la crisi a Ucraïna quan va posar l’accelerador per, amb paraules de Vladimir Putin, “lluitar contra el monopoli anglosaxó als mitjans de comunicació”. En un moment en què la motivació expansiva imperial va començar a fer-se evident amb la voluntat de recuperar Kiev (vegi un exemple), el Kremlin va finançar els mitjans de comunicació estatals perquè donessin la cobertura mediàtica oportuna sobre el conflicte. La intenció va ser la d’influir sobre l’opinió pública, no només d’Ucraina sinó també dels països ex-soviètics, perquè acceptessin la renovada influència russa sobre els seus governs, esdevinguts europeistes en les últimes dues dècades.
Sense anar més enllà, al 2015 la inversió al Russia Today va ascendir un 75%, fins un pressupost total d’uns 300 milions d’euros. A més a més, va sorgir una nova agència de notícies internacional, Rossiya Segodnya, que es va unir a les locals Ria Novosti -la moderna- i Itar Tass -la clàssica i en fallida-.
La presència de RT va més enllà. El conflicte sirià i la pretesa voluntat d’ajudar al dictador Al Assad en la seva lluita per establir un govern en línia amb el sistema actual rus, ha estat l’excusa perfecta per introduir l’imaginari col·lectiu propi al país -i al món en general- (vegi un exemple/ exemple). Així doncs, no ha estat res més que una estratègia militar i social per tal d’expandir la seva influència a un país en què tenen uns -no amagats- interessos petrolífers. En paral·lel, doncs, veiem com Rússia ha augmentat la desinformació mediàtica als països colindants com Ucraïna i Síria amb un clar objectiu imperialista.
Moscow hopes to revive Syria proposals discussed with Obama’s office – Russia’s UN envoy in Geneva https://t.co/Kg4jDCD14K pic.twitter.com/qbOsjUCrlC
— RT (@RT_com) 23 de febrer de 2017
Tot i això, les batalles més importants s’estan jugant als països bàltics. Rússia, a l’anomenada Europa de l’est, compta amb canals que arriben al 25% en les hores de màxima audiència. En aquests països l’òptica occidental contraataca a partir de la gestió de regulacions televisives per lluitar contra aquesta influència -especialment a Letònia i Lituània, amb governs clarament europeistes-. En el cas d’Estònia, el poder polític ha creat un canal dirigit als 350.000 ruso-parlants de les fronteres per combatre el Kremlin.
Europa, còmplice dels Estats Units
La guerra freda també afecta als grans mitjans de comunicació europeus, en línia amb els Estats Units. La britànica BBC va desplegar un nou servei via satèl·lit a Rússia; l’alemanya Deutsche Welle també està impulsant la seva presència a Moscú, així com Euronews, finançada amb fons de la Unió Europea. No és d’estranyar, doncs, que segons una enquesta realitzada a Rússia, el 45% dels habitants donen suport a la censura dels mitjans estrangers.
La desinformació expressada en notícies
El conflicte a Ucraïna
Russia Today: Ukraine: Kiev marks ‘Day of Crimean Resistance’ / ‘Return’ of Crimea is impossible
CNN: Eastern Ukraine ceasefire starts Monday, Russia says / Europe must increase sanctions on Russia
El conflicte a Síria
Russia Today: Putin: ‘Inappropriate’ to introduce new sanctions against Syria govt / West ‘did nothing’ to end war in Syria
CNN: Why Western intervention in Syria will leave chaos / US slams Russian veto of UN resolution on Syria chemical weapons use
La guerra mediàtica, no obstant, ha virat des de la proclamació de Donald Trump (vegi un exemple /exemple) com a president dels Estats Units. Potser les hostilitats cesaran, o, per contra, s’agreujaran.
