Perduts entre dos mons

Els menors estrangers que migren sols són la cara més vulnerable i menys visible de la immigració

Els casos han augmentat a Catalunya i els serveis d’acollida oficials estan desbordats

Cristina Gironès
Jofre Figueras
Elisabet Ficapal

L’Ali i en Farid, de 16 anys, van arribar a Barcelona fa deu mesos. Vivien als carrers del Marroc amb altres joves de la seva edat. La difícil situació en què es trobaven i les expectatives de futur que els arribaven d’Europa els van portar a emigrar. Van passar pel centre de menors de Melilla i per Andalusia fins a arribar a Catalunya, tal com fan molts altres joves. Són la cara invisible de la immigració. Sense referents personals ni culturals, els adolescents estrangers que migren sols tenen el futur ensorrat per un passat que no han triat. La seva sortida és marxar a la recerca d’una situació millor amb la dificultat afegida de ser menors d’edat. Això fa que qualsevol entrebanc es multipliqui per dos. Sense rebre una ajuda per desenterrar a poc a poc el seu present, molt difícilment se’n poden sortir. A més, els hàbits de la nova vida poden suposar una ruptura massa forta, i se’ls pot fer difícil adaptar-s’hi.

Un passat comú

Els menors estrangers no acompanyats que han migrat a Catalunya tenen un perfil propi. Un estudi de Save the Children assenyala que la gran majoria són nois, i en un alt percentatge procedeixen del Marroc -fins a un 92%-. Això es dóna a causa dels convenis migratoris entre aquest país i l’Estat espanyol. A Catalunya, a més, gairebé la meitat de joves provenen de la mateixa ciutat: Tànger. L’edat d’arribada oscil·la entre els 14 i els 17 anys, tot i que també hi ha casos de nens de nou anys. La majoria de menors viu al país d’origen amb la seva família, en unes circumstàncies personals i familiars molt complicades, i disposa de pocs mitjans de subsistència. Això els motiva a emigrar tan joves.

Les expectatives que tenen d’Europa estan distorsionades pels mitjans

Presenten una falta de formació laboral, i la seva adaptació escolar resulta molt difícil. Les seves expectatives personals estan distorsionades pels mitjans de comunicació, de manera que la ruptura en arribar a Catalunya els causa una gran decepció. La majoria de joves troba dificultats en la integració, amb problemes de convivència que s’accentuen amb el desconeixement de la llengua i la cultura catalanes. No obstant això, no podem oblidar que hi ha menors al carrer que mai han tingut contacte amb les institucions de protecció i que no apareixen quantificats en les estadístiques.

Els últims deu anys aquest tipus d’immigració havia disminuït molt arran de la crisi econòmica i l’aturada del boom migratori. Fa un any, però, el nombre de casos va tornar a augmentar. Les causes són difícils d’estimar, i pot haver-hi influït el context del lloc d’origen dels menors.

infografia
Elaboració pròpia

Serveis saturats

Quan els Mossos d’Esquadra identifiquen un menor sol a Catalunya el porten als serveis de protecció, i passa a ser tutelat per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). És aquest organisme qui ha de valorar la seva situació i trobar-li un lloc de residència.

A Catalunya hi ha uns 550 joves immigrants que es troben en centres d’acolliment

Durant els primers mesos, els centres d’acolliment es converteixen en la llar dels joves. Són el seu primer nivell de socialització amb el nou entorn. Actualment a Catalunya hi ha uns 550 joves que es troben en aquests d’espais. És el cas de Mas Pins, un centre vinculat a la Fundació Ciutat i Valors. El personal que hi treballa són els educadors socials -que viuen el dia a dia amb els joves- i un equip tècnic format per un psicòleg, un pedagog i un treballador social. Aquest últim s’encarrega de fer els informes que serveixen a la DGAIA per determinar el futur centre de residència dels menors. Albert Martínez, un dels educadors, explica que té una bona relació amb els joves, tot i que és complicat que siguin disciplinats.

Alguns menors viuen al carrer o en cases ocupades

Els centres d’acolliment haurien de ser un lloc de pas durant sis mesos, però fa uns anys que això no és així. Els professionals del sector reconeixen que els serveis estan col·lapsats, i això fa que molts joves s’hi quedin fins a un any. Calculen que aquests espais estan unes deu places per sobre de la seva capacitat. Julio Máñez, treballador de la DGAIA, explica que la situació és crítica, i admet que la fugida d’alguns joves ajuda a sostenir el sistema. A tot plegat s’hi suma el repte de guiar a un menor estranger sense referents. “Ho tenen tot en contra”, sentencia.

Davant d’aquest doble obstacle -el mal estat dels serveis i la difícil situació dels menors-, les cases ocupades estan servint, de vegades, com a solució. És el cas de dos habitatges de Santa Coloma de Gramanet, a Fondo i a Can Mariné, on viuen alguns nois. En situacions extremes, els joves desemparats dormen directament al carrer, com al Parc de la Ciutadella o a l’anomenat Forat de la Vergonya de Ciutat Vella. En aquestes circumstàncies els educadors reconeixen que la situació és molt difícil de reconduir.

Els darrers mesos també s’ha detectat un augment del consum de drogues, en concret de cola, tal com publicava recentment El Periódico. Martínez aclareix que els menors que apareixen a la notícia són dos marroquins de 14 i 15 anys. Els dos van passar per Mas Pins i seguien la dinàmica del centre, però quan sortien els caps de setmana es dedicaven a robar. Ara un d’ells ha tornat i sembla que vol anar a l’escola, explica. L’altre, en canvi, té la intenció de tornar al seu país.

Traves legals

La persona que emigra ho acostuma a fer amb una intenció clara: trobar feina, i els joves que arriben sols de l’estranger no en són una excepció. Ara bé, per assolir aquest objectiu han de seguir uns passos que sovint no entenen, i per això cal que s’oblidin de l’ideal del somni europeu. Un cop arriben encara els queda molt camí per recórrer.

La primera necessitat és aconseguir el permís de residència. Si tenen els papers en regla, el poden obtenir directament, però, en cas contrari, cal esperar un màxim de nou mesos. L’advocat social Albert Parés, de l’associació Noves Vies, remarca que el que determina la minoria d’edat és el que consta al passaport. El tutor del menor assignat per l’administració és l’encarregat de tots aquests tràmits. A la pràctica cal dir que es mouen entre la legalitat -amb permís de treball i de residència- i la irregularitat -no tenen papers ni incentius per obtenir-los-.

Escola i lleure

Els menors de 16 anys tenen el dret i deure a l’educació bàsica, gratuïta i obligatòria. Els joves que emigren sols poden accedir-hi en idèntiques condicions que els catalans, tant si disposen de la documentació necessària com si no. És la DGAIA qui s’encarrega d’escollir un centre escolar per ells. També tenen el dret a accedir al sistema públic de beques i ajudes. Per tant, a priori, tenen la possibilitat d’obtenir les mateixes titulacions que els nascuts aquí.

Tot i aquestes facilitats legals, els impediments són nombrosos. La llengua acostuma a ser la primera barrera, ja que la majoria arriba sense parlar català ni castellà. Alguns instituts estan dotats d’aules d’acollida, on aquests alumnes se separen dels seus companys unes hores a la setmana per aprendre’l. Cada institut té llibertat per gestionar-les en funció de l’evolució de cada nen. Com explica Núria Bayona, educadora social d’Espai Jove de Manresa, al cap de cinc mesos els menors ja es poden comunicar amb la resta de companys.

El Consorci d’Educació va impulsar fa tres anys una nova iniciativa per facilitar l’aprenentatge del català. Es tracta de les aules d’acollida temporals, que són prèvies a l’escolarització. Les classes es fan durant l’últim trimestre del curs, i així els menors es comencen a familiaritzar amb la llengua i amb l’entorn educatiu.

Més de la meitat deixa els estudis abans d’acabar l’ESO

Segons Eulàlia Buch, coordinadora de l’àrea d’acollida de Plataforma per la Llengua, cal mostrar als nois nouvinguts la importància d’aprendre català. També critica que sovint són els mateixos catalans els que dificulten la immersió lingüística als estrangers. A l’hora d’anar a l’escola, els menors immigrants topen amb un altre problema: l’estigmatització. Per Bayona, el fet que arribin tots junts i es tanquin en grups independents de la resta de companys contribueix que siguin prejutjats. Tot i això, també apunta que hi ha casos en què se’ls facilita ràpidament la inclusió, encara que avui això estigui lluny de ser la norma general.

Cal destacar l’alt índex de fracàs escolar en aquest col·lectiu: el 52% deixa els estudis abans d’acabar l’ESO. Es tracta d’un percentatge que triplica al de la resta d’alumnes. L’Institut de Treball Social i de Serveis Socials ha recopilat aquestes dades per demostrar les dificultats amb les quals els joves tutelats s’han d’enfrontar. “Una de les raons que influeixen en l’abandonament és la no assistència a classe”, afirma Pilar Núñez, directora d’Infància d’Intress -entitat que ofereix serveis socials a institucions, empreses i particulars-. Molts no se senten motivats per assistir a les classes, i prefereixen estar al carrer.

La societat catalana té un paper molt important en el procés d’integració

Les activitats de lleure juguen un paper molt important en l’acollida dels menors. Núria Bayona explica que sentir-se part d’un grup i realitzar una activitat lúdica els ajuda molt. La falta de la figura dels pares crea un desarrelament i una sensació de solitud que cal compensar amb companys de la seva edat. Ara bé, aquest sector s’ha vist reduït a causa de la crisi econòmica. Fa uns anys la Generalitat oferia centres d’idiomes o activitats esportives per a joves immigrants a preus molt reduïts. Avui en dia aquest mecanisme ha desaparegut i són les associacions independents les qui ofereixen activitats integradores als menors nouvinguts.

Reptes de futur

La societat catalana segueix tenint molts reptes pel que fa a la integració social dels menors que han migrat sols. El perfil i les necessitats pròpies d’aquest col·lectiu requereixen un tractament que ara mateix no s’està duent a terme. Les vies de millora són moltes, però totes han de partir de la situació del jove. Una situació que l’ha obligat a créixer sense passar per la infantesa. Com a menor, el suport emocional és clau, i per això cal impulsar la figura d’un tutor fix que l’acompanyi fins als 18 anys. Alhora, també se’ls ha de facilitar la inserció laboral perquè es puguin realitzar i preparar per la vida adulta. Això demana més coordinació per part de tots els serveis d’acollida. Ara bé, és tota la societat qui ha de fer el primer pas per tal que els menors que migren sols deixin de ser invisibles.

Descarregar el reportatge en PDF

ACFrOgDFboaGx7WEbo3IqiiE22y5tzi6JTpQfUV-nY6FRheKdKUYjUpqKEeY-kRL-rZ9gdGgJy5w7qt0D4RC6-aTMg3WOixZFpoSXsZqOdsQ_sIUzyRZ7yBhUgDqoRA=-page-001ACFrOgDFboaGx7WEbo3IqiiE22y5tzi6JTpQfUV-nY6FRheKdKUYjUpqKEeY-kRL-rZ9gdGgJy5w7qt0D4RC6-aTMg3WOixZFpoSXsZqOdsQ_sIUzyRZ7yBhUgDqoRA=-page-002

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s