Perdre’m per Barcelona mentre plou. Caminar sense rumb i mirar els rostres cansats de les persones, de mirades inquietes i passos desequilibrats. Arribar a Passeig de Gràcia i saludar un rodamón que demana diners. Per menjar, posa al cartell. Té família, molts néts, cap pensió. L’Estat. Què n’és de l’Estat quan es tracta de persones oblidades? Les ajudes, les polítiques socials,… Res. Vianants que no es paren a mirar per por a adonar-se de la realitat d’Occident. Desigualtats, restriccions, paviments grisos. El problema de l’home que demana no és el seu. La feina, la parella, les vacances. Arribar on has quedat a temps. Puntualitat. Més passos desequilibrats però més ràpids. Persones que s’esquiven, que caminen lents i són molestos. Aixecar el cap i trobar un rellotge enmig de Plaça Catalunya. Arribar tard. Puntualitat. El temps fuig. Seguir fins el Portal de l’Àngel. Travessar el carrer i que una limusina et mulli la vora dels texans. Tres noies amb joies. Joies amb tres noies. Un sol anell val el menjar d’un mes del rodamón. De la seva família. Dels néts.

Occident, desigualtats, restriccions,… però ja no hi ha paviments grisos. Llums que et conviden a entrar. A comprar. Un parc temàtic pels turistes, per les persones de classe mitjana. Classe mitjana? No era l’objectiu de la crisi, acabar amb aquesta classe mitjana? Ciutat Vella, per fi. Tranquil·litat, edificis amb encant. El Raval, el Born. Pintades a les portes que demanen llibertat, igualtat, o simplement una expressió artística d’un dissident social. Un marginat. Un d’aquells individus que no segueix les normes. Arribar a la plaça de Santa Llúcia. La catedral. Observar l’aqüeducte. El que en queda d’ell. Què pensarien els romans, si poguessin veure en què s’ha convertit el món? Malestar. Més turistes. Fotos. Fotos. Fes una foto. Volen un record. Seguir caminant. Sant Jaume. La Generalitat. I luxe. Bons cotxes, diners. El rodamón segueix a Passeig de Gràcia. Demana diners. Per menjar, posa al cartell. Passejar i no pensar. Poca gent. Arribar al port. Velers, iots. Nova expressió de la societat desigual i egoista que s’ha alçat a nivell mundial.

Llibertat. Llibertat? L’Estat n’és el culpable, de tot plegat. De l’educació. Uns tant i els altres tan poc. Capitalisme i barbàrie. Agressió social vers el rodamón. Vers l’artista de Ciutat Vella. Vers a mi. Prou.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s